EMLAN:   “No entenc un projecte artístic que tingui uns límits.”

L’Arnau és una d’aquelles persones que qualsevol persona que es mogui per l’escena de Lleida coneix. Ha format part de mil bandes i projectes i ha col·laborat amb moltes més. Ara pren la decisió d’engegar un projecte personal on explotar tota la seva creativitat sota el nom d’Emlan, fent cançons des de la seva habitació per arribar  tot arreu.

 

Comences a endinsar-te en el món de la música gràcies a una lesió que et va apartar del bàsquet. Hauries acabat fent música si mai t’haguessis lesionat?

EMLAN:   Primer aclarir que no era una lesió, sinó que era una malaltia de creixement que vaig seguir tenint encara que hagués deixat el bàsquet. Hauria acabat fent música si no m’hagués passat això? Jo crec que sí, d’alguna manera o altra.


Segurament no hi ha ningú a Lleida que hagi engegat tants projectes com tu, Emlan ja és el projecte definitiu amb el qual trobar-te a tu mateix?

E: Jo crec que sí que ho és el definitiu, almenys ara cap a on apunta tot. No només per mi mateix, sinó per totes les persones que he involucrat i amb el que més fort estic apostant.


T’has trobat a tu mateix tirant-ho endavant?

E: No, de fet això crec que serà una recerca de per vida el fet de fer cançons per trobar-se a un mateix. En el meu cas allò que vull expressar canvia cada dia.


Et fa por arriscar-te amb Emlan i que el projecte no funcioni com esperes?

E: Clar que fa por, sempre que engego un projecte o inicio alguna cosa estic cagadíssim, però si no es supera aquesta por no faríem res a la vida. S’ha d’apostar i quina millor manera d’apostar que sortint de la zona de confort i tirar endavant el que es vol.


Així el fet de sentir-te insegur no és quelcom nou, no?

E: No és que em consideri una persona insegura; la inseguretat no, però la por sí que hi ha estat sempre. La por sí que és una tònica de la meva carrera musical, però és una por divertida que et fa tirar endavant.

De les moltes bandes en les quals has estat la que més es recorda segurament sigui Lokito Lopongo. En quin moment decidiu abandonar un projecte com aquest?

E: Això va ser una decisió principalment meva que vaig transmetre als altres membres i va ser en el moment que jo veia que no podia més i que estava forçant massa la màquina i sabia que acabaria petant per algun costat. Va ser una decisió personal, que després van decidir la resta deixar la banda.


Va ser difícil gestionar un comiat formal de Lokito? Perquè de fet no vàreu anunciar-ho enlloc que s’acabava.

E: Es va pensar en un comiat, en un comunicat a xarxes socials, en fer algun bolo de final encara que fos dos anys després... Es va pensar en moltes coses i al final no sabem si per ganes o perquè potser a alguns encara ens quedava el fet de pensar que això hauria pogut tornar-se a engegar al cap d’un temps, no es va acabar dient res.


Es troba a faltar el fet de pujar als escenaris a cantar amb una banda darrera?

E:  Sí i en tinc ganes, però amb Emlan per exemple, serà un projecte merament digital i ara per ara no hi haurà concerts, tot i que no ho descarto en un futur.


Tot i així, els escenaris no els has abandonat ja que has estat treballant de backliner amb Koers i amb La Pegatina. Què n’has après de passar a treballar un concert des del darrera?

E: A part de moltes qüestions tècniques, el que més he après ha sigut a dir que no, a controlar la meva ansietat i a tenir tacte amb la gent amb la que treballo, a templar situacions.

I es veu plasmat d’alguna manera tot aquest aprenentatge amb Emlan?

E: Sens dubte, almenys amb el missatge i les lletres segur.

Al març de l’any passat vas treure “La idea brutal”, el primer tema d’Emlan, amb la col·laboració de Neptú. Va ser un anticipi del que serà aquest projecte o simplement un experiment musical entre amics?

E: “La idea brutal” en el fons tenia dues finalitats: la primera era donar-me a conèixer a mi com a productor i a partir d’aquí em van sortir alguns treballs i l’altra, per obrir un canal d’Spotify per poder gestionar millor tot el que sortís després. Al principi com Emlan havia de ser exclusivament productor, la voluntat era posar en aquell perfil totes les cançons en les que col·laborés com a productor. Però al final he decidit virar i fer d’Emlan un artista normal que canta i fa la seva música.

 

A partir d’aquí, quins límits tant sonors com de missatge et marques en aquest projecte?

E: De missatge l’únic límit que hi ha és no ser extrarradical en cap dels dos sentits i en la resta no hi ha límits, no entenc un projecte artístic que tingui uns límits, em sembla absurd.


Llavors, ens pots sorprendre sempre amb una cançó de qualsevol estil?

E: Emlan serà pop, però dins d’una categoria molt àmplia en la que hi caben moltes coses. Porto molts anys escoltant aquest tipus de música i ara tot el que vull expressar em surt per aquí.


Ara fa poc ha sortit el teu nou single “Tira de la manta” amb Miki Nuñez, què busques tant amb la cançó com amb l’elecció del Miki per col·laborar-hi?

E: Jo tenia tres cançons possibles com a primer single, que les dues descartades seran el segon i el tercer. Escullo “Tira de la manta” perquè té un missatge bastant literal, en aquesta cançó no és el significat metafòric de descobrir el pastel, sinó que és literalment tirar de la manta, sortir del llit i començar-te a menjar el món perquè els problemes que tens al cap només son teus i només tu pots treure-te’ls del cap. Com que té aquest sentit literal i com que jo abans de començar a crear vaig passar una època una mica de menjar-me bastant el cap, creia que era una bona cançó, cantada des de la veritat, per iniciar un projecte.
I per què el Miki? Doncs una mica de casualitat i una mica d’elecció pròpia perquè primer, em vaig trobar molt a gust treballant amb ell per “Amuza” amb dues cançons; després és una bona colabo com a tret de sortida ja que a ell el segueix molta gent i és una bona elecció per donar-te a conèixer i finalment perquè és una veu que funciona i que encaixa en l’estil, és versàtil... Crec que es van alinear els astres per poder-li proposar i ell ràpidament que sí i vam fer el tema.

Actualment també estàs treballant en nous temes per Bredda, que és un dels molts grups que estan sortint al territori, picant pedra des de baix i volent posar l’escena lleidatana al lloc que es mereix. Què en penses d’aquest  boom de bandes que estan apareixent a Ponent els últims anys?

E: Doncs penso que és acollonant, feia anys que no veia una cosa així. Me’n recordo quan vaig començar amb una banda que es deia Koca de Recapte que fèiem concerts a La Bôite. Quan estàvem amb Lokito, hi havia Möndo Loco, Pastorets... després va sortir Koers i se’ns va menjar a tots. Ara la gent que estan sortint tenen ganes de fer música i és una prioritat més enllà de quedar amb els amics i tocar per tocar. El fet de portar la banda a alguna cosa més que fer música per fer li va molt bé a Lleida.


Creus que ens ha fallat alguna cosa més a part de la situació geogràfica a l’hora d’exportar la nostra música i les nostres bandes?

E: Considero que què surtin bandes noves a Ponent no és suficient. A Lleida hi ha bandes, hi ha estudis de gravació, alguna discogràfica petita... però no hi ha indústria. Crec que hi ha dues coses, la música de Lleida no funciona cap a fora perquè no funciona cap endins. A Lleida no tenim la cultura de pagar 15 euros en una entrada d’un concert a la Manolita, o a la Bôite o al Cotton, però en canvi sí que tenim la cultura de sortir i gastar-me’n 35 a un bar. És qüestió de prioritats i a Lleida sí que s’aposta per la cultura, hi ha plans a nivell públic per exemple, però falta una aposta d’obrir aquí editorials, cases discogràfiques, fem equip els estudis de gravació per obrir una productora, creem una casa de management per trobar concerts als grups d’aquí cap a fora... El que falta a Lleida és indústria, les bandes i són i la gent jove puja amb ganes de fer música i això no ho perdrem, el que falta és indústria.


Així, quin és el futur que depares a l’escena de casa nostra?

E: És molt difícil, si em baso amb el que hi ha ara que són bandes amb ganes i que volen pujar, si aquestes bandes creen la indústria que ens cal, ve alguna cosa bona almenys a nivell de qualitat artística. Tot el demés és un misteri.

EL NOU    TEST DE CONCERTS DE PONENT

Un llibre a recomanar

E: Està molt desactualitzat però “El món groc” d’Albert Espinosa. Tampoc em declaro fan seu, però aquest en concret me’l vaig llegir fa poc.

Un disc que no pot faltar a la teva prestatgeria

E: El “Dookie” dels Green Day.

Una pel·lícula que hagis vist fa poc i t’hagi agradat

E: “El canto del lobo”, no sé si és nova però està a Netflix. Va d’un submarinista que té molt bona oïda i sent submarins a quilòmetres.

Un artista o grup amb qui voldries col·laborar

E: Uf, és molt difícil aquesta. N’hi ha moltíssims. Vaig a dir John Lennon.

L’hauríem de ressuscitar, no?

E: Sí, el ressuscitem. (riures)

Un superpoder que t’agradaria tenir

E: El de teletransportar-me.

Un instrument que no toquis i t’agradaria tocar

E: El trombó.

Un viatge que t’agradaria fer

E: A les illes Galápagos.

Un lloc on t’agradaria actuar

E: A mi em molaria muntar un concert molt gran, allò a lo bèstia, al mig de plaça Sant Joan de Lleida, però amb un escenari increïble sinó no.

Una qualitat i un defecte

E: El defecte és ansiós i impacient i la qualitat, ser proactiu i ambiciós.

Un descobriment musical que hagis fet recentment

E: Andy Grammer.

Una paraula que et descrigui com a músic i com a persona

E: Empàtic.

  • White Facebook Icon
  • White Instagram Icon

concertsponent@gmail.com (Agenda)

cponentxarxes@gmail.com (Xarxes socials)

670 87 11 03 / 638 88 08 27

Concerts de Ponent  de   Xavi Coll i Jordi Bonilla  està subjecta a una llicència de   Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons