LA TERRASSETA DE PREIXENS:   “Al cap dels anys, la gent s’ha acabat sentint seva La Terrasseta.”

Arbeca, 14 d’agost 2019. No necessiten presentació, ja que al llarg del temps han esdevingut un motiu més de l’imaginari col·lectiu de Ponent. Conversem amb La Terrasseta de Preixens a Arbeca, on repeteixen per quart any consecutiu, fent un repàs de la seva trajectòria i parlant del seu darrer treball “Potxons”.

La primera pregunta és gairebé obligada, com heu afrontat aquests dos anys d’anades i vingudes dins de la formació per arribar fins on sou ara?

ELOI VIRGILI (Guitarra):   Doncs el Jordi Palou va ser pare fa gairebé dos anys i va passar un estiu complicat l’any passat. Per altra banda, el Marc Vilarrubias és de Barcelona i, tot i que el projecte li agradava molt, li costava venir i mantenir-se al 100%. Finalment, el Javi Tanarro també va plegar perquè es va moure a Barcelona i també ho tenia complicat.
ROGER PASCUAL (Bateria):  Que consti que no és perquè ens haguem enfadat. (riures)
EV: I sobre els nous, fa 2 anys va entrar el Pau, ja que ens faltava un trombonista, i aquest any hem fitxat al Mante, històric baixista de moltes bandes, i al Guillem, ex-Pepet i Marieta, als teclats, que es coneixien amb el Pau del conservatori i l’ha portat a la banda.


Dins de la discografia de La Terrasseta hi ha un punt d’inflexió claríssim, el disc “Candidatura” i, en especial, l’èxit que va tenir “Final feliç”. Com es va afrontar tot el que va venir després d’aquest salt en la vostra carrera? 

RP: Jo crec que igual que tot, no hi havia cap pressió. El “Final feliç” va agradar molt a la gent, però abans de treure’l no sabíem que aquesta cançó agradaria molt. Tu fas cançons i la resposta que dona el públic pot ser molt ambigua, pots fer cançons que a tu t’agradin molt i que després no triomfin tant, i igual en fas alguna que la graves i no et convenç i després és la que ho peta més. En general, la mentalitat a l’hora de fer “Tou”va ser la mateixa que sempre.
EV: Surts de “Candidatura” que és un disc més exigent i al primer moment que et poses amb “Tou” si que penses en si ho superarem o no, però al final ni ho superes ni res, fas temes diferents i sempre està bé fer coses noves.

 

Fa relativament poc heu llençat “Potxons”, un EP on podem confirmar que La Terrasseta està en canvi constant. A què es deu aquest canvi de sonoritat que ja podíem percebre a “Tou”?

EV: Suposo que quan teníem 18 anys no escoltàvem la mateixa música que quan en teníem 28. 
RP: També és la influència nostra al final, jo crec que hem buscat coses diferents perquè escoltàvem coses diferents.

 

En els últims anys s’està canviant la manera de consumir música i van guanyant terreny els singles i els EPs per sobre dels discs convencionals. Ha sigut premeditat el fet de publicar un EP i no un disc o simplement ha sigut pura casualitat?
PAU CARBONELL (Trombó):
No és casualitat, jo penso que és la forma en què la gent pot valorar més el treball de l’artista i donar-li rellevància a un projecte, sinó al final acabes consumint massa fàcilment música i no se li dona el valor. A part, tens molt més material per anar traient amb un espai de temps en el que pots seguir donant coses al teu públic.

EV: Crec que és una fórmula que funciona molt bé en grups com nosaltres que no ens hi dediquem. Treure un disc de 10 o 12 cançons, que poden semblar poques per al públic, però és molt exigent i a nivell d’energia, d’assajar, crear les cançons, anar a gravar-les, produir-les, pagar-les...  és una cosa que dura molt temps. Un EP, en canvi, funciona millor per la gent que consumeix llistes d’Spotify o un vídeo a YouTube. Ningú compra el cd físic, nosaltres potser som clàssics i ens agradaria tenir un disc en físic i dir que hem gravat cinc discos, però jo crec que és com es consumirà la música i al final és lo millor.

RP: Al final hem acabat fent el que hem volgut, teníem 4 cançons que ens han agradat i hem anat a gravar-les sense posar-nos la pressió de gravar-ne 6 o 7 més. Preferíem fer-ne 4 i que estiguéssim més satisfets amb el resultat, que no pas 11 i que n’hi haguessin algunes una mica penjades.

 

Per aquest EP vàreu gravar 4 cançons i tan sols us heu quedat amb 3 d’elles, per què? 

EV: Perquè una no ens va agradar. (riures) Es va gravar un reggae, esperàvem una col·laboració que al final no es va poder fer i la lletra està una mica inacabada... són coses que es van quedant enrere i si no t’engresca al final potser és perquè no toca en aquell moment.

RP:  Igual és bo també, perquè potser d’aquí tres mesos quan acabi la temporada torna a sortir el tema del reggae i igual ens hi tornem a posar i acaba sent algo bo.

PC: Ojo amb dir tant reggae que això genera expectativa en una entrevista... 

Com rebeu la proposta de la cançó “Surt el sol”, que ha servit per posar la banda sonora a la capitalitat de la cultura catalana de Cervera? Creieu que el fet de ser un grup majoritàriament de Tàrrega va poder generar algun tipus de conflicte?

PC: Des del comissariat de la capitalitat de la cultura catalana agafen i sobre el mapa més pròxim busquen bandes que poguessin demostrar una vàlua de territori, de proximitat i de sortida cap a la gent més jove, que crec que és el que es buscava. 

EV: S’ha de dir que nosaltres portem vuit anys assajant a Cervera, tenim al Pau que és de Cervera i jo crec que per criteris musicals busques el que et pugui donar cert grup.

RP:  Al final és el comentari de “sou de Tàrrega i heu fet una cançó per Cervera”, que potser si en comptes de Cervera hagués sigut Bellpuig ningú hauria dit res.

PC: No s’han quedat amb el més important que és que la cultura, si no la comparteixes, no serveix per res. S’ha de tenir la ment una mica més oberta en això, perquè sinó ens pot encantar la música americana, però com que és de l’altre costat de món, no l’escoltaríem. Penso que s’ha generat un debat que no fa bona promoció ni a un costat ni a l’altre i crec que no s’ha de desmerèixer un projecte com la capitalitat o les ganes i la il·lusió que hem posat nosaltres en aquesta cançó. A tota la gent que encara discuteix pel “jo sóc d’aquí, tu ets d’allà”, els hi recomanaria la tercera cançó de l’EP, “Conflictes comarcals”.

EV: Ningú va dir res quan Kayo Malayo va fer la cançó de l’Aquelarre, no? Al final tot això és un debat obsolet.

RP: Tots som de Ponent i hem de fer pinya entre tots i reivindicar el que són les nostres terres, que molts cops que estan poc valorades.

Sou una banda molt vinculada a Ponent, però el single de l’EP és un tema dedicat al Pallars. Quina vinculació té La Terrasseta amb aquest altre territori?

RP: El Pallars vindria a ser la Lleida del Nord, no? Més enllà de la Pobla hi ha molt bona gent i molt bon fer. És una zona que té poca veu i nosaltres hem volgut donar el missatge de que repartir potxons per la vall jo crec que és lo més maco que pot fer qualsevol persona que vagi al Pallars.
EV: Tot aquest tema també ve molt de la mà dels Desnatats, el grup que tenen el Roger, l’Albert i companyia, que pugen molt al Pallars i allà han fet moltes amistats i tenint una eina molt potent com és La Terrasseta, van voler-ho aprofitar per explicar-ho. La gent del Pallars està encertadíssima i nosaltres també. 


Escoltant les lletres de “Potxons” podem notar que la ironia i l’humor que definien La Terrasseta fa uns anys van passant a un segon pla. És intencionat aquest canvi en la manera de dir les coses?

EV: Tot i així “Conflictes comarcals” és una cançó Terrasseta 100%. Al primer disc hi havia cançons com “La pedra rebel” o “El gran desgraciat”, però al final no tot ha de ser conya, també tenim altres coses a dir.
RP: S’ha de dir que amb “Candidatura” ja vam trobar que ens faltava algun tema més seriós i amb menys catxondeo i ara han sortit gairebé sense voler-ho. 


Cada estiu us veiem a gran part dels cartells de festes majors de Ponent i, en algunes, hi repetiu cada any. A què creieu que es deu que hi hagi pobles que apostin any rere any per La Terrasseta?

PC: Perquè al cap dels anys la gent s’ha acabat sentint seva La Terrasseta. Penso que lo bo és que en un concert no es preparen els diàlegs entre cançó i cançó, estem canviant l’ordre de les cançons a cada concert... Trobo que cada concert és molt personalitzat i, al cap i a la fi, això és el que arriba a la gent. I realment, sent d’aquí, el més normal és que la gent se senti aquest projecte seu.
RP: Som producte de proximitat.


Amb més de 10 anys de trajectòria sou un referent per les bandes que comencen ara a Ponent. Com creieu que ha canviat l’escena lleidatana des de que vàreu començar i què creieu que li fa falta per acabar d’explotar?

RP: Jo crec que aquí a Lleida hi ha menys recursos que els que hi ha a altres zones. Tot i això, hi ha grups que han començat fa poc i que van bastant bé. Al final és trobar el teu lloc, trobar el teu estil, fer la teva música i estar a gust tocant-la i intentar vendre-la una mica. Ara hi ha grups joves per aquí que em recorden als inicis de La Terrasseta, que vulguis o no, fèiem 4 o 5 temes propis i la resta eren versions, però clar, els temps canvien. Nosaltres fèiem versions de Dusminguet, del Kiko Veneno, algunes rumbes... ara, per exemple, els Bredda fan cançons de La Gossa Sorda, Aspencat...
EV: És complicat sortir, no sé si és l’accent o què és, però costa sortir de Lleida. A nosaltres tampoc ens ha anat malament, per això.

Per acabar, podríeu definir La Terrasseta    amb una sola paraula?

Val a dir que després d’algunes aberracions, els Terrassetos van aconseguir trobar alguna paraula "coherent".

PC: Verbena.
RP: Furgoneta.
EV: Piedramuerte.
 

EL TEST DE CONCERTS DE PONENT

Festes majors o festivals?
TOTS:
Festes majors.
RP: Festival si és de per aquí Ponent també.
PC: Si és el Paupaterres, festival.

EV: Sense festes majors no viuríem, sense festivals sí.

Fred o calor?

EV: Calor.

RP:  Quan fa calor és quan sortim a tocar, en canvi, quan fa fred ens tanquem al local a fer cançons o a preparar el directe, que és més dur.

PC: Calor.


Treure un disc en vinil o en casset?

EV: Amb casset vam estar a punt de fer-ho el primer, però no va acabar sortint. Casset, em quedo amb casset.

PC: Jo per practicitat, vinil. La gent té abans un tocadiscos que un tocacassets. 

RP:  Hi ha gent que no sap que és un casset...


Pel·lícules o sèries?

EV: Sèries.
RP: Jo sóc de pel·lícules.
PC: Sèries, jo estic mirant més sèries que pelis.

RP: Jo també, però m’agraden més les pelis.


Fer una col·laboració amb Els  Pets  o amb la Rosalía?

EV: Amb la Rosalía, per la mort de Déu..
RP: Perdona, amb Els Pets de tota la vida. Joan Reig, Lluís Gavaldà i Falin Cáceres són els putos amos.
PC: La Rosalía.

Viure en un poble petit o en una gran ciutat?

EV: Poble.

PC: Poble, però tenir cotxe per anar a la ciutat de tant en tant. (riures)

RP: Poble.


Haver de tocar a les set de la tarda o a les set del matí?

EV: Què fàcil, set de la tarda.

PC: Set de la tarda.

RP: Està claríssim.


Poder volar o poder-te teletransportar?

EV: Teletransportar-me, evidentment.

PC: Teletransportar-me.

RP: Jo si em puc teletransportar amb la bateria, teletransportar-me.

Viatjar al passat o al futur?

EV: Al passat.

PC: Al futur, al futur.

RP: Jo al passat, però depèn de la època també.

PC: Amb la Inquisició no. (riures)

EV: Te’n vas a veure els romans, els egipcis com feien les piràmides... Al futur estarà tot fet una merda, no hi haurà arbres...

PC: Sí, però al futur podràs saber que ha sigut de la Rosalía. (riures)

No poder tocar mai més o no poder escoltar música mai més?

RP: No poder escoltar mai més música, perquè de fet n’escolto poca ja. (riures)
PC: No poder escoltar música.

 

  • White Facebook Icon
  • White Instagram Icon

concertsponent@gmail.com (Agenda)

cponentxarxes@gmail.com (Xarxes socials)

670 87 11 03 / 638 88 08 27

Concerts de Ponent  de   Xavi Coll i Jordi Bonilla  està subjecta a una llicència de   Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons