UËNSDEI:   “La reivindicació hi ha estat sempre, tot i que potser abans la gent no se n’adonava.”

18 de novembre 2020. Ens havíem de trobar amb els Uënsdei al Teatre L’Amistat, però les noves restriccions van obligar a suspendre el concert. Finalment, conversem en videoconferència sobre la “mudança” musical i conceptual de la banda, que després de 13 anys com a Wednesday Lips ara fan    el salt   al català  virant a Uënsdei, però mantenint la proposta del pop d'autor.

El disc que esteu presentant és diu “Mudança”, però aquesta no és singular sinó plural. Començant pel nom, us heu carregat els llavis i heu virat el nom cap a quelcom més nòrdic, per què això?

MÒNICA GUITERAS (Veu):   Penso que els “lips” ja ens sobraven una mica, potser era la part més superficial del nom i d’alguna manera el canvi d’idioma fa que t’ho plantegis més en global. Si volíem mantenir l’essència, però mantenir alguna cosa no podíem treure el Uënsdei. Entre nosaltres ja ho dèiem sempre “tenim assaig amb els Wednesday, toquem amb els Wednesday...”, de manera casi orgànica el “lips” quedava fora. Llavors, dir-ho tal com sonava i escriure-ho fonèticament era quasi una necessitat de la vesant comunicativa que els últims 10 anys no ens en havíem sortit.

ALBERT GILABERT (Guitarres):     Ens passava molt que ens entrevistaven i no pronunciaven bé el nom i era com un trauma. Per això vam decidir fer la transcripció fonètica i ensenyar a la gent a dir “wednesday". (riures)

MG:     I la part aquesta més nòrdica és un toc, al final la dièresi també la fem servir en català. És una llicència que ens volem permetre com una mera decoració.

AG:    Per mi personalment també és una manera de desmarcar-nos de la música catalana més festiva. Ens distingeix una mica de la resta de bandes.

Aquest procés de canvis ha durat força temps, necessitàveu aturar-vos i replantejar el projecte?

MG:    Jo crec que sí, i més quan portes tants anys. Si no hi ha diferents velocitats, si no canvien coses... Fer aquest disc de manera pausada ha sigut un canvi molt deliberat i, en un moment que no és fàcil autoproduir-se, però que en teníem moltes ganes. També és veritat que alguns han tingut fills, d’altres han engegat projectes d’emprenedoria, també volíem incloure la Núria al grup amb cura i amb ganes i tot plegat no es fa d’un dia per un altre. Ha sigut un procés més llarg perquè així ho hem sentit i estem molt contents d’haver-ho fet a foc lent, perquè llavors dones temps a que passin altres coses i no cal estar produint constantment com demana la indústria musical.

La mudança també és lingüística, sentíeu que arribàveu menys al públic cantant en anglès que en català?

MG:    Sí, és un fet. Al final, l’anglès és una llengua estrangera que està present a la cultura que consumim, però al final la música que t’arriba és aquella que entens sencera. Jo m’hi trobo de vegades que amb artistes en anglès has de buscar bé la lletra per entendre el missatge, i a la gent que ens escoltava els podia passar el mateix. Ara no cal que es pari a buscar la lletra per Internet o al llibret del disc.

AG:    A mi m’arriba més, i sense voler gaire. Perquè l’associes molt més ràpid a qui fa les lletres fins i tot, busques les coses de la seva vida per saber perquè diu això. Amb anglès, almenys a mi, em demanava un esforç extra que el feia encantat perquè és el meu grup, però ara és molt més fàcil.

NÚRIA COMAS (Teclat i veus):     També es nota en els comentaris que fa el públic, que van molt més sobre el missatge ara.

AG:     Abans atreia més la música i ara potser et comenten en quines cançons es veuen reflectits pel missatge.

El disc és reivindicatiu, però s’allunya dels clams efusius dels últims anys. Com hi heu treballat en aquest fons de protesta quotidiana que tenen les cançons?

MG:     Al final a mi m’agrada pensar que les persones que fem música i que tenim un altaveu tenim d’alguna manera aquesta responsabilitat, que no obligació, però no només amb la lletra sinó també amb els estils que escollim, amb qui són els nostres referents... Si a mi m’agrada el jazz i el blues i vull fer un homenatge a la música d’arrel afro-americana, he d’entendre quina era la seva lluita i el que volien fer arribar. 
Qualsevol expressió artística té l’oportunitat de transmetre un missatge, a mi m’agrada molt la poesia i amb Uënsdei sempre hem volgut cuidar molt les lletres. Potser ara es nota més, perquè és el que més ha canviat, però la mateixa cura li posem també a la música, als arranjaments, a la producció... i això també és una manera de reivindicar l’ofici de ser músic i més avui dia. La música és una lluita en sí mateixa, per la precarització que viu la nostra feina i per les hores que dediquem de manera gratuïta amb assajos no pagats per tirar el projecte i, sobretot, perquè creiem que tenim alguna cosa a aportar. No tenim cap preparació prèvia ni cap pla de dir “anem a fer música reivindicativa, sinó el pur respecte a la feina que fem i fer-la amb qualitat.
Aquesta reivindicació que comentes també hi ha estat sempre, tot i que potser abans la gent no se n’adonava. Si fèiem una cançó sobre el canvi climàtic que es deia “Snowball”, la gent pensava que era sobre la neu, però no. Pot ser interessant que la gent recuperi les cançons velles i vegi que això ja hi era.

També li canteu a la família i a la terra. Quina paper hi juguen els orígens dins de la vostra reivindicació?

MG:     Nosaltres també som una família i és una manera de dir que a la vida anem trobant la gent que volem a la nostra vida. Després de 13 anys junts això ja és una família i també hi ha unes arrels, que volem reivindicar amb el fet de passar més temps junts i d’estar amb la nostra gent, no tant com una cosa bucòlica de “vuelve a casa por Navidad” sinó pel valor de sentir-nos acompanyats. 
Dedicant-te a la música, el suport de la família és imprescindible i es nota quan t’ajuden a posar el cotxe, a dissenyar uns logos o a vendre discos com la mare del Pol que és la top vendes del grup. (riures)

AG:    En el fons som artesans, com qui fa cerveses artesanes, nosaltres ho som de la música ja que no tenim cap pretensió comercial darrere i dedicar una cançó als nostres també és molt maco.

La senzillesa sonora també és una de les marques de la casa. Costa trobar-la en uns temps on regna la sobreproducció electrònica i els sintetitzadors?

AG:     Jo crec que és al contrari, com més avança la modernitat, més senzilla es torna la música. Si poses la ràdio la majoria de cançons són una base rítmica i un teclat. Nosaltres ens ho compliquem molt fins i tot! Pensa que posem més guitarres de les que sóc capaç de tocar en directe. (riures)

En el fons, la idea és que nosaltres partim de la música que ens agrada, cadascú amb les seves influències madurades amb els anys, i a cadascun de nosaltres ens encanta investigar i provar noves sonoritats amb els nostres instruments.

MG:     La capacitat crec que és anar incloent noves influències sense fer una proposta eclèctica que no s’entengui.

Entenc que el canvi de Uënsdei també ha quedat plasmat amb el directe, com heu transportat la cura de la que parlàvem dalt de l’escenari?

AG:     Amb els altres discs teníem la sensació que gravar un disc és molt fàcil i després al directe ens coixejava si hi posàvem massa instrumentació i després ens faltaven mans dalt de l’escenari. Ara ho hem treballat millor i ens hem contingut una mica, a més que la incorporació de la Núria ha ajudat molt ja que hi sumem un teclat i una veu ben cantada, que fins ara havíem de fer coros nosaltres i era molt dramàtic. Això és el que crec que ha marcat la diferència als directes, que estan anant molt bé i trobo que sonem millor que mai gràcies a aquestes petites coses i a la Núria especialment.

El disc també l’heu estat presentant durant tot l’estiu en nombroses iniciatives. Satisfà saber que els programadors us tenen en compte tal i com està tot?

MG:     Molt, hi ha molta alegria per una banda de que comptin amb tu, però s’acaba transformant en un coitus interruptus, perquè et contracten però al final no es fa el concert. N’hem fet, però potser només han pogut ser la meitat. 
Suposo que els grups que hem tret música nova enguany el que estem pensant és que el sector sigui més intel·ligent, perquè sembla que si no ho has estrenat avui no val. És important que reivindiquem que, a l’igual que passa en el teatre que els espectacles són atemporals, en la música els discos també ho són i llavors hauríem de poder presentar “Mudança” i que ens truquessin per presentar també el disc anterior. Perquè hi hagi hagut un parèntesi entremig, no està menys vigent el que tenim a dir i l’espectacle rodó que volem compartir amb la gent que vingui a escoltar-lo

Heu apostat per l’autogestió en tot allò que heu pogut, ha sigut una decisió premeditada o no hi ha alternativa actualment si vols treballar lliurement?

AG:     Bé, tenim discogràfica, però és molt amiga i ens permet llibertat.

MG:   És una discogràfica propera per tota la gent que s’autoedita i que pugui tenir un paraigües, però segueix sent tot autoproduït amb el disc ja acabat i hem decidit absolutament tot el que té a veure amb el procés creatiu. Com tu bé dius, és molt gratificant tenir el control sobre la música que fas, i també ho és estar acompanyat a l’hora de treure’l al món i en aquest sentit mantenim la nostra independència, però sota el paraigües de La Catenària i amb la bona notícia de sumar algú nou a la família.

Alguns de vosaltres us dediqueu professionalment a la música, les perspectives són dolentes o molt dolentes?

AG:     Dedicar-nos a la música és un dir. La música forma part de les nostres vides, en percentatges diferents per a cadascú. El Pol és professor de bateria, jo sóc professor de guitarra, però la Mònica i la Núria no. Jo considero que em dedico a l’ensenyament i no a la música, ensenyo a tocar la guitarra i faig concerts de tant en tant.

Cada cop està pitjor, això sí. En el meu cas no em deixen fer classes fins al gener.

MG:     La Núria i jo som sociòlogues i treballem d’això, però no hauria pensat mai que em pagaria millor la sociologia que la música i resulta que és així. En el meu cas, la música sí que m’ha fet diversificar-me en diferents estils i amb altres projectes, i entre totes les coses intentem fer un tot, però és poc sostenible tal i com estan les coses. És una precarització molt invisibilitzada, perquè la societat no entén que la preparació i la creació també són una feina. Quan ens plantegem si pagar uns diners per un concert són molts, és perquè estem pensant només en aquell acte momentani, però si no omples estadis és molt difícil cobrir la part prèvia a treure un disc i presentar-lo.

AG:     Ara ens trobem que paraules com ajuda, subvenció, rescat... estan a l’ordre del dia, però ja fa molts anys que els que ens dediquem a la cultura trobem a faltar aquestes coses. Hi ha sectors que tenen suport econòmic i nosaltres si volem fer un disc no tenim res. Molts cops passa que si dius que ets músic et pregunten que de què més treballes, per això jo ja dic que sóc professor de guitarra.

Abans d’acabar m’agradaria recordar com fa vuit anys cantàveu a les moltes coses que teníeu per fer, mirant enrere sentiu que les heu complert?

MG:     Si les hem complert? No, crec que n’hi ha algunes que encara estan allà i queden per fer, i ens encanta seguir fent, per tant sempre falten coses que vols i que costen d’aconseguir. Però bé, sí que estem en un lloc diferent i hi ha molt creixement pel camí. De fet, alguna de les cançons de “Mudança” van per aquí i s’hi veuen petits bocins d’aquest “So many things to do”.

EL NOU    TEST DE CONCERTS DE PONENT

Un llibre a recomanar

AG: No podem començar per una sèrie? (riures)
MG: “L’amiga estupenda” d’Elena Ferrante.
NC: Jo diria “Rosa càndida” d’una autora que no sé pronunciar, Ava Ólafsdóttir. És un llibre per llegir en el pitjor moment d’una pandèmia perquè t’aporti benestar i equilibri.

POL ALONSO (Bateria): “Bes nagana” de l’Enric Casasses.

Un disc que no pot faltar a la teva prestatgeria

AG: Què difícil, no?
PA: El “Kind of Blue” de Miles Davis.

MG: Jo el “Feels Like Home” de la Norah Jones.
NC: Doncs jo en diré un que està sonant molt últimament a casa que és el de l’Aldous Harding, “Designer”.

AG: Jo em quedo amb l’”O” de Damien Rice, que l’he escoltat mil cops.

Una pel·lícula que hagis vist fa poc i t’hagi agradat

NC: Començo jo, que era la meva alternativa de llibre, “¡Vivir!”, una pel·lícula xinesa basada en un llibre molt interessant.

MG: Que em vas regalar!

NC: Sí, exacte.

MG: Jo em quedo amb “El juicio de los 7 de Chicago”, ha sortit fa poquet i m’ha agradat molt
PA: Com que sóc pare, “Mi vecino Totoro”.

AG: Jo sóc molt més de sèries, ara estic mirant “El cuento de la criada”. De peli, la última que tinc apuntada que em va agradar molt va ser el “Joker”.

Un artista o grup amb qui voldries col·laborar
AG: Amb el Dave Grhol, el bateria de Nirvana i cantant de Foo Fighters, que em cau molt bé. No el veig gens amb Uënsdei, però m’agradaria.
MG: Ani DiFranco, i si he de dir alguna cosa més propera, l’Anna Andreu.
AG: L’Ani DiFranco no, perquè em faria molt respecte, l’admiro molt i em costaria molt parlar-hi. Si ha de ser la casa, diria al Ferran Palau.

NC: Jo estava pensant amb The Staves.

AG: En fem una versió en català que es diu “In The Long Run”, nosaltres li diem “A la llarga”.

PA: Em quedo amb algú més proper, la Paula Grande.

Un superpoder que t’agradaria tenir

AG i MG: Volar.
AG: No perquè fos pràctic, que també, sinó perquè deu ser el més bonic. M’és igual la superforça o la superintel·ligència.
NC: Jo no sé si compta com a superpoder, però poder canviar de personatge com en un videojoc quan em convingués.

MG: També hi ha un superpoder que he vist a alguna pel·lícula que només tocant un llibre és com si l’haguessis llegit, que també em molaria bastant.

PA: Jo teletransportar-me en l’espai-temps.

Un instrument que no toquis i t’agradaria tocar

MG: El piano.
AG: El cantar bé.
PA: Jo també, el cantar sí.

NC: Alguna percussió, el cajón o així. Que fos viable.

Un viatge que t’agradaria fer

MG: Jo tinc molt pendent Islàndia.
AG: A Nashville, que tampoc em fa molta il·lusió, però m’agradaria anar-hi pels bars, els museus...
PA: Cuba.

NC: Oh! Jo també, el mateix, ja no me’n recordava.

Un lloc on t’agradaria actuar

MG: A mi m’agradaria molt tocar a l’Apolo.

AG: M’hi sumo, m’agrada molt l’Apolo.
NC: Jo quan la Mònica ha dit Islàndia ens he imaginat tocant a Islàndia, en algun paisatge volcànic al mig del no-res trobo que quedem bé.

AG: L’Apolo m’agradaria molt, però em trobo a gust amb poca gent ara que hi penso.

PA: Al Cafè del Teatre estaria bé ara que és impossible, no?

Una qualitat i un defecte

MG: Com a defecte, em costa focalitzar, i com a virtut, la vitalitat.
PA: Com a virtut que sóc reflexiu i de defecte, la rigidesa.

AG: Jo diria que sóc un motivat, tant com a defecte que com a virtut.

NC: La virtut que m’és molt fàcil valorar allò que tinc i estimar-ho, i com a defecte que em costa acabar les coses.

Un descobriment musical que hagis fet recentment

AG: Renaldo & Clara.
MG: Jo diré l’Anna Andreu, que ja l’he comentat abans.
NC: Jo estic escoltant bastant alguna cosa dels Punch Brothers.

PA: L’Henrio Verdaguer, que ha gravat les veus del darrer disc de la Clara Peya.

Una paraula que et descrigui com a músic i com a persona

PA: Versàtil.

AG: Proper.

MG: Intensa.
NC: Càlida.

  • White Facebook Icon
  • White Instagram Icon

concertsponent@gmail.com (Agenda)

cponentxarxes@gmail.com (Xarxes socials)

670 87 11 03 / 638 88 08 27

Concerts de Ponent  de   Xavi Coll i Jordi Bonilla  està subjecta a una llicència de   Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons